ORIENTACIONS DE CAMÍ

Partim de Mancor de la Vall des de la plaça de Dalt, on es troba l'Ajuntament de la vila i l’església parroquial de Sant Joan Baptista. En direcció a ponent anem pel carrer del Metge Josep Mateu. El temple parroquial queda a la nostra dreta. Al final d’aquest carrer, voltam cap a la dreta pel carrer de Biniarroi. En el número 28 d’aquesta via observem una casa amb l’escut de la família Catlar que en corona el portal, amb la data de 1878. Els Descatlar foren senyors de Massanella des del segle xv fins a 1893, i eren els majors propietaris de d’actual terme municipal de Mancor, que fins a 1925 no se segrega del terme de Selva.

Continuem pel carrer de Biniarroi, que ens condueix als afores del poble; al final del carrer, després d’un curt descampat i de deixar a l’esquerra algunes portassa, passem vora el cementiri de la vila, que queda a l’esquerra. Hi notem unes línies arquitectòniques senzilles, amb portal de llinda i un frontó triangular coronat per una creu.

Envoltats ja de camps de conreu dominats per garrovers, continuem encara per camí asfaltat, amb el torrent de Biniarroi a l’esquerra. La vista cap a la dreta, amunt, ens mostra les edificacions de Santa Llúcia.

A uns dos minuts del cementiri deixem a la dreta les cases del Figueralet i immediatament passam pel pont que franqueja el torrent. Des del pont se’ns obre el panorama cap al nucli de Biniarroi, encimbellat dalt la muntanya. Aviat deixam a l’esquerra la casa de Can Amunt, seguida d’un altre xalet. Mentre, el camí dissenya un lleuger revolt cap a la dreta, on hi ha un cartell de la Conselleria d' Agricultura i Pesca del Govern Balear. U n poc més endavant, a uns cinc minuts de la sortida del poble, arribam a un entreforc de camins. El camí de l’esquerra és el de la Font Garrover, que continua cap a Lloseta pel clot d' Almadra . Si seguim el nostre itinerari, més endavant tornarem a trobar aquest camí, després de visitar Biniarroi. Continuam la ruta pel camí de la dreta, mentre que en l’angle que s’obre entre el nostre camí i l'anterior queda un edifici anomenat la cotxeria de la Font Garrover, on esperaven antigament els carros d’aquesta possessió. Es una construcció d’una sola planta d’alçat , amb portal rebaixat, en forma de portassa, vora el qual destriam un colcador, a l’esquerra ; la coberta és de dos aiguavessos.

Vora la cotxeria de la Font Garrover passam nova- ment sobre el torrent i, pocs me tres més endavant, tornam a trobar-nos en una bifurcació important de camins. En aquest cas, hem d’anar cap a l’esquerra, ja que el camí de la dreta condueix a l’oratori de Santa Llúcia, originari del segle XIII, tot i que actualment es troba envoltat d’edificis moderns.

Després de deixar la bifurcació de Santa Llúcia, avançam entre petites propietats on abunden les llimoneres i els tarongers, encara que els garrovers continuen com a espècie arbòria dominant; una d’aquestes propietats és Son Torranet, que queda a l’esquerra. Deixam aviat el camí de Cal Vellaco, que discorre asfaltat cap a l’esquerra, i que comença vora un canyar situat al costat del torrent. Continuam pel camí de la dreta, amb una caseta a la vora. Mentre, si aixecam la vista veurem les cases de Biniarroi, ben altes al capdamunt del pujol, que constitueix l’estrep de migjom del puig de Suro. A l’esquerra ens queda el torrent, amb ullastres, garrovers i alguna figuera. A la dreta ens acompanya una paret seca, mentre que a l’esquerra deixam una casa reformada. Amb un revolt lleuger cap a l’esquerra, passam sobre el torrent de les Fontanelles, tributari del de Biniarroi, que mostra un jaç redult. L 'asfalt, després de passar vora una tanca d’ametlers, dissenya un revolt a l’esquerra, en pujada, amb una caseta de mares i d’un aiguavés a la dreta. En el següent revolt a la dreta, podem desviar-nos del camí asfaltat i voltar cap a l’esquerra, per on discorre un tram del camí vell, alguns metres que han sobreviscut a la superposició del nou traçat. En un primer segment d’una cinquantena de metres, a la dreta hi discorre una paret de marge, mentre que, a la banda esquerra, hi apareix una barrera de metall. En aquest punt, el camí vell volta a la dreta, amb algun graó de pujada, fins que ben aviat toma a enllaçar amb l’asfalt del camí nou. En la següent giragonsa, cap a la dreta, podem posar-hi atenció, ja que ens hem de desviar del camí per a vehicles per tal d’agafar el camí vell, que surt a la banda esquerra, just al final del re- volt. Per la via ampla ben aviat trobaríem una barrera metalica, visible des de l'inici del camí vell, després de la qual s’acaba l’asfalt del camí nou de Biniarroi.

A vançam ara pel camí vell de Biniarroi, que presenta una tipologia de sender de ferradura, però molt abandonat pel desús. Els primers metres del camí vell adopten una forma de rampa en pujada, amb ; hulla tres, cards, abatzers, fenis, argelagues, garrovers i oliveres. Ben aviat arribam a una escaleta de ciment, molt recent, amb vuit graons; ha estat bastida per servir d’enllaç amb un camí transversal, més modern, que condueix a una casa situada a la nostra esquerra. En aquest camí transversal, hem de seguir set o vuit metres cap a la dreta, fins que, un poc abans d’una barrera de metall que torna al camí principal de Biniarroi, voltam a l’esquerra, i novament recuperam el camí vell. En el següent revolt a la dreta, deixam una barrera de metall a la banda esquerra. Les restes d’empedrat afloren del sol del camí, mentre pujam amb una reixa de filferro que discorre a l’esquerra, entre oliveres i garrovers. A la dreta' es configura una panoràmica amb el poble de Mancor, enclotat, i l’oratori de Santa Llúcia situat gairebé a la nostra altura. Després d’un revolt a l’esquerra, amb un fil- ferro que marca la banda esquerra del sender, torna a aparèixer l’empedrat. Aviat arribam a una barrera de fusta, que hem de passar, mentre el camí descriu un revolt a la dreta. Alguns minuts més amunt, després de cinc revoltes que s’han de seguir amb atenció per no perdre el camí -no debades ens trobam en una via molt poc transitada, enllaçam amb un camí de carro transversal. Aquest camí, cap a l’esquerra comunica amb una caseta similar a una barraca de roter i, cap a la dreta, enllaça amb el camí per a vehicles de Biniarroi. Hem de travessar el camí i continuar pel camí vell, que continua a l' altra banda, amb un garrover a l' esquerra. Ens acompanyen argelagues i oliveres en aquest tram que constitueix la pujada final a Biniarroi. Després d’alguns revoltes, deixam a la dreta una paret de marge en forma convexa, amb restes de barrobins, i també observam roques conglomerades vora el mateix camí. El camí sembla un tirany marcat per les ovelles, i en una primera bifurcació de senders, anam cap a la dreta, deixant de banda un tirany que davalla cap al torrent, ben guarnit de polls i d’altra vegetació d’humitat. Pujam encara alguns revolts curts, i deixam a l’esquerra un sender que es dirigeix a les marjades i horts de la part baixa de la font de Biniarroi. En aquest entreforc, avançam cap a la dreta, per on passam per una zona ombrívola, entre alzines, oliveres i ullastres, i així entram en el petit nucli de cases de Biniarroi, concretament amb Son Nadal a la dreta i Can Ros a l’esquerra.

Notes històriques de Biniarroi

Biniarroi era una antiga alqueria musulmana, una de les quatre que formen part de d’actual terme de Mancor (Massanella, Mancor, Biniatzent i Biniarroi). En el repartiment, Jaume I la cedí al paborde de Tarragona, Ferrer de Pallares. L 'alqueria apareix documentada l’any 1249, en una divisió de béns entre Jaume I i el paborde Ferrer de Pallares, amb el nom de Benorioy. Amb el temps, l’alqueria es convertí en un llogaret, amb diverses cases, entre les quals destaquen Son Patró, Can Pau Carro i Son Nadal. En total, en el cadastre de 1684 les propietats de Biniarroi es valoraren en 12.840 lliures (Gran Enciclopèdia de Mallorca, 1993: X, 146, 166).

L’any 1721 es produí un important moviment de terres que tras toca la dinàmica de la petita comunitat. J. de Berard (1983: 282) recull el testi moni d ' Antoni Ventayol i Pedro de Montellano sobre el fenomen: «día 24 de marzo del año 1721, víspera de Nuestra Señora, a las cuatro de la tarde, comenzó a manifestarse a la parte superior un genero de elevación de la tierra y bórbotones de agua en gran cantidad, formando una grande balsa y sin poder desaguar, que en muy poca cantidad se volvió a sumergir en tiempo de un cuarto de hora. Al cabo del cual volvió a salir más abajo en la misma forma y cantidad formando otra segunda, y volviéndose a sumergir no apareció más, lo que al anochecer advirtieron los moradores vecinos y conradores de las tierras. De las primeras aguas se empezó a hundir la tierra, y día 25 pareció aquel paraje más de 25 pasos más profundo y de ámbito de 100 pies, a que se siguió un desmoronamiento de su ámbito superficia1». La gran esllavissada s’endugué terres, marges i arbres, i fins i tot destruí un molí d’aigua amb la seva casa, «moviéndose con sus cimientos más de 200 pasos, hasta que se desunió y haciéndose pedazos se cubrió de tierra».

La Gran Enciclopèdia de Mallorca (II, 131-32) ens ho conta així: «Les aigües subterrànies emergiren de sobte en gran abundància i reblaniren els  estrats argilosos sobre els quals estaven construïdes les cases del poble i les marjades dels horts pròxims ala font de Biniarroi. Moltes cases i marjades s’esbucaren; amb el moviment de terres, arbres i roques canviaren de lloc. Molts d’habitants fugiren espantats per no tornar-hi mai més. Postretirement hi hague fen omens sandblasts els anys 1814, 1816, 1857 i 1943». No obstant això, el despoblament actual no es deu directament a aquests fenòmens, sinó, basicament, a l’aïllament i a les dificultats de comunicació de la contrada i a l’abandonament de les tasques agrícoles, especialment de les zones més marginals, durant els anys cinquanta i seixanta. En el cens de 1920 hi figuraven 13 habitants de fet, i fins a l’any 1969 no es documenta la baixa com a entitat local menor .

L’any 1819, a petició de les 43 persones que ales hores habitaven el llogaret, es construí un oratori per als serveis religiosos de l’entitat, en terrenys donats per Pere Nada! Mateu, regidor de l' Ajuntament de Selva. Fou beneit l’any 1822 per l’abat de la Real, Joan Jofre. Inicial-ment hi havia un retaule de santa Catalina de Sena, que fou substitut per un altre de l' Adoració dels Reis Mags; posteriorment s’hi instal·la una talla de sant Vicenç Ferrer. A final de segle XIX el culte decaigué, ja que els biniarroers anaven a missa a Mancor, on solien tenir una posada. L' any 1939  l'oratori  fou  totalment  desmantellat (Fiol 1988: 116-17). Segons informació de Joan Bonafé, les pedres es vengueren per trenta duros i foren emprades en altres obres. L'etimologia del nom Biniarroi prové de l’àrab, i significa els fills del pastor, amb el prefix bini que indica una alqueria de tipologia clànica.

Descripció de Biniarroi

Intentarem descriure les deu cases que ttenim ressenyades dins el llogaret, amb un ordre orientatiu que aproximadament va de ponent a llevant i de sud a nord:  

Pel camí vell, la primera casa que trobam és Son Nadal, situada a la dreta del camí, davant Can Ros. Ha estat restaurada recentment. La façana s’orienta al nord i té alçat de dues plantes. El portal fora és d’arc rodó adovellat i emmarcat, tot de pedra viva. Mostra una finestreta a l’esquerra i, en el primer pis, tres finestres amb ampit. Té teules pintades a la façana principal. A la banda esquerra del portal, vora una roca natural que aflora del sol i que serveix de colcador, hi ha una aixeta nova que aboca aigua sobre una piqueta cúbica d’una peça. A la part posterior encara es poden veure les restes de la tafona; l'estança, enrunada, té planta rectangular, i conserva la base del trull, amb els volsosos desballestats i el rutllo damunt, picat en pedra conglomerada; al fons de la sala, la cuixera, a l’esquerra, i el quintar, a la dreta, ens recorda la posició de la premsa de biga, amb les piques de triar entremig; el safareig o dipòsit de l’oli queda fora de l' edifici, vora el lateral de ponent, per on hem pogut veure d’interior de la tafona; aquesta façana de ponent mostra roques conglomerades a la base, amb un finestró a la vora i una finestra balconera en la segona planta. Una marjada més avall de la tafona es pot veure el que queda de l’era de batre. La coberta de la casa actualment, després de la reforma, és d’un aiguavés, ja que el segon ha quedat sense restaurar. La família Mateu de Son Nadal n’era la propietària. Davant Son Nadal hi ha Can Ros, que apareix en ruines. Té la façana orientada a migjorn, i l'alçat és de dues plantes, amb un ample portal fori de llinda de pedra viva; la llinda és d’una sola peça, tot i que es troba trencada. Hi ha una finestra a la dreta del portal i una altra sobre el portal, amb ampit. La coberta és de dos aigua- vessos. L 'any 1819 apareix document  Sebastia Mateu, alies Ros.

Si Continuam endinsant-nos cap al centre del llogaret, trobarem, perpendicular al primer carrer, la casa de Can Llobera. Per contemplarla millor, podem voltar el primer carrer cap a l’esquerra, amb el lateral de Can Ros que es manté a l’esquerra i, a pocs metres, voltar novament, aquesta vegada a la dreta. Can Llobera té al~at de dues plantes, portal de llinda ample, amb una pe~a de pedra viva amb la marca conopial picada en el centre. A la dreta del portal hi ha un finestró atrompetat i, damunt el portal, una finestra amb ampit; a la banda dreta hi ha un bloc adossat amb un arc rebaixat. La coberta és de dos aiguavessos. Potser l’element més característic d’aquesta casa sigui l’emparra’t de davant la façana, amb sis columnes, una de les quals apareix avançada en forma de vertex; són columnes de fust rodonenc, amb lleugera èntasi i base quadrangular, tot plegat molt rústic. Rere Can Llobera, al sud-est, hi ha Can Pau Carro. S’hi accedeix per una barrera metàl·lica situada en el planiol de l’antic oratori, comuna amb Can Llobera. Té la façana orientada al nord-est, amb alçat de dues plantes. El portal fora és de llinda, amb la data de 1819 marcada en el brancal de la dreta, i un pedrís a l’esquerra. En el primer pis, hi notam dues finestres. La coberta és de dos aiguavessos. Gaudeix d’una vista privilegiada que abasta des del poble de Mancor i voltants cap a Inca i bona part del pla de Mallorca.

L ' any 1819 tenim documentat Antonio Pol, alies Carro. En el planiol situat entre Can Llobera, a la dreta, i Can Caba i Can Silis, a l’esquerra, espai que podem considerar el centre del llogaret, hi havia l’oratori de Biniarroi, que com ja s’ha referit, fou completament desmantellat en 1939; només se’n pot observar el parament meridional, adossat a Can Llobera, arnés d’un relleix que sobresurt del mur. Després de les quatre cases més meridionals, podem passar a ressenyar el grup de tres cases intermèdies, situades de cara al planiol de l’oratori i al camí per a vehicles que hi arriba:

La més occidental de les tres cases centrals, amb Can Ros a l’esquerra i Can Llobera davant, s’anomena Can Caba. Es troba completament en ruines; la façana s’orienta a migjorn i les restes de paraments mostren dues plantes d'alçat i coberta a dos aiguavessos. El portal es troba desfigurat i només n’és identificable el llindar de dues peces. La resta més important és el mur de ponent, a l’esquerra, amb dues finestres a la planta baixa i dos finestrons al primer pis. A Can Caba, hi visqué durant molts d’anys la família de Can Marranxo.

Adossada a Can Caba, a la dreta, apareix Can Silis, amb un espai entre les dues cases ocupat per un garrover, conegut encara avui com el trast de Can Peret, on hi hagué una casa desapareguda fa molts d’anys. L’edificació de Can Silis es troba molt derruida. La façana s' orienta a migjorn i el portal mostra restes de brancals de pedra viva, amb totxos moderns a l’esquerra. A la dreta del portal hi ha una finestra. Els paraments presenten l’estructura d’una coberta a dos aiguavessos. Rere les ruines, sobresurt la part reformada de Son Patró.

A la dreta de Can Silis apareix Can Biel de na Coloma, amb la façana més enfonsada que l'anterior casa, la qual cosa genera una endinsada en angle. La façana s’orienta al sud-est, situada davant el camí per a vehicles que acaba en el planiol de l’oratori, amb una vista que arriba fins a la badia d' Alcúdia. Presenta un alçat de dues plantes, amb un portal fori d’arc rebaixat de pedra arenosa i brancals de pedra viva. A la dreta del portal hi ha un finestró i a l’esquerra un arc rodó cegat, producte de l’enderrocament d’un espai que ocupava l’angle de l’esquerra. Al primer pis s’hi veuen quatre obertures distribuïdes irregularment. La coberta és d’un aiguavés. Al nord-oest es troba Can Xesc, pel carreró que parteix entre els laterals de Can Ros i de Can Caba. El bloc de ponent n’és la part més sencera, que sobresurt d'una planta en forma de lletra ela, amb el portal fora a la dreta de l’esmenta’t bloc, del qual només distingim les restes del brancal de l’esquerra, amb paraments desdi- buixats a la dreta, amb una figuera com a nova ocupant. A l’esquerra del portal, en el bloc que sobresurt, hi destaca una finestra en el primer pis, amb ampit. En el lateral de ponent, hi remarcam un alçat de dues plantes, que encara conserva una finestra a la planta baixa, i una altra al primer pis. La coberta és d’un aiguavés prolongat en declivitat sobre el bloc adossat. A la dreta de Can Xesc, rere Can Caba, hi ha Can Patró, que no s’ha de confondre amb la seva veïna gairebé hormonima, Son Patró. L 'edificació es troba en ruïna total, per la qual cosa la

descripció serà merament testimonial. Sembla que la façana principal s’aixecava en un carreró situat davant la part posterior de Can Caba. Del portal fora només en resta una part del brancal de l’esquerra. De les restes dels paraments enrunats podem entreveure que la coberta era de dos aiguavessos i que la part posterior s'entrellaçava al nord-oest amb Can Xesc i al nord-est amb la tana de Son Patró.

La darrera casa que descrivim, la situada més al nord-est, és anomenada Son Patró. La façana oorienta a llevant, amb molt bona vista, i

s' aixeca bre una esplanadeta a manera de marjada que aba a la banda dreta en forma d’angle agut per bifurcació dels camins; en sobresurt un bon emplar de llorer. La façana té alçat de dues plantes que presenta un bell portal fora d’arc rodó ovalat i emmarcat. A l’esquerra hi ha una finestre i, al primer pis, n’hi ha tres; les dues de la dreta len ampit, i la de l’esquerra és producte d’una forma del sector de migjorn de la casa, denotada els totxos del parament. L 'aiguavés de darrera tenia la tafona, completament desapareguda, però la qual es conserva el quintar de la premsa , entre les ruïnes que s’apropen a la part posterior de Can Patró. (Hem d’agrair la col-laboració a Gabriel Fiol i de Joan Bonafé pel que fa a la identificació toponímica).

A Joan Bonafé, Gabriel Fiol, Gabriel Pocoví i Joan Ribot