LA CAPELLA DE SANTA LLÚCIA

La venerable capella de Santa Llúcia era un testimoni mut però eloqüent dels migrats mitjans que disposaren els seus constructors, habitants de les petites alqueries de Mancor i Biniarroi i que, per altra part, ja tenien com a pròpia la parròquia de Sant Llorenç de Selva. En els seus orígens, anteriors a 1248, el temple salvatgí devia ser d’una estructura semblant a la nostra capella. Les necessitats parroquials feren que ja a l’any 1301 es poses la primera pedra d’una nova església que substituí la primitiva. Per idèntiques causes, prop de l’any 1600, fou allargada per la part de L’àbsida i finalment el violent incendi que sofrí el 13 d’octubre de 1855 obliga a fer un edifici gairebé nou. Sols resta del segon temple un tram al peu de la nau i la façana a ell adossada, es a dir, la que mira a ponent. La capella de Santa Llúcia segurament hagués seguit el mateix procés d’adaptació a l’augment de la feligresia, si no fos perquè a l’any 1572 s’autoritza la construcció d’una capella dins el poble de Mancor, oberta al culte a l’any 1606 i que absorbí la majoria d’almoines i Llegats Pius dels Mancorins.

Durant els anys 1892, 1893 i 1894 Mn. Bernardí Mateu, custos del santuari, féu una sèrie de reformes perquè, quan s’encarrega de l’administració del santuari, a pesar d’haver estat millorat per l'Ajuntament de Selva " todavía le faltaba mucho para estar nada más que en estado decente" com el mateix escrigué. En el lloc corresponent descriuré aquestes reformes. Però puc avançar que, gràcies als plànols que el zelós custos ens deixa, en compliment del que ordenava el "Concilio Valentino ", de les descripcions que contenen les seves "Anotaciones ", el que s’ha pogut retornar al seu primitiu estat, com els arcs ogivals, i el que resta de la primitiva fabrica, permeten fer-se una idea bastant aproximada del seu aspecte original.

Dins el grup d’esglésies rurals, edificades pels repobladors de Mallorca en el període comprés entre la data de la conquesta i el segon terç del segle XIV amb unes característiques semblants (planta quadrada, presbiteri sense diferenciació exterior de I' edifici, arcs diafragmes que sostenen una coberta a dues vessants) , una de les menys estudiades és la nostra de Santa Llúcia. Un motiu, entre d’altres, que expliquen aquest oblit, és l’afirmació de l’estudiós de l’art gòtic mallorquí Marcel Durliat de que "També podríem citar Santa Llúcia de Mancor, tan atroçment maltractada al segle XIX que l’edifici sembla gairebé nou". Opinió certament extremosa que espero deixar en la seva dimensió exacta.

En primer lloc, es pot assegurar que, exceptuant l’església de Sant Pere d' Escorca que en data molt reculada fou substituïda com a centre de culte per la capella de la Mare de Déu de Lluc i per això no ha sofert transformacions importants, el temple de Santa Llúcia és el que conserva més fidelment la seva estructura original. Si el comparem amb altres temples d’idèntiques característiques i semblant cronologia, però que han fruit de més atenció per part dels estudiosos, comprovarem que han estat més transformats que el nostre. Així Sant Miquel de Campanet, que ja Marcel Durliat creia que la se va reputació s’ha beneficiat certament de la poesia de d’indret, i que és sospitosa l’amplària desacostumada de la seva nau, 11 metres, però que llurs arcs porten escrit que foren construïts o reconstruïts fora de l’època cronològica d’aquest tipus de temple, és a dir, a l’any 1482. L' antiga parròquia de Castellitx de la Pau també fou transformada, li foren afegits dos trams coberts amb bóveda de mig punt, bocinada formant un cos mes baix que la part . primitiva, edificats a finals del segle XVII i principis del XVIII. Santa Aïna d' Alcúdia es reforma en els anys 1445 i 1905 resultant la planta modificada. La capella de la Sang de Muro ha estat canviada d’emplaçament en dues ocasions. Santa Magdalena del Puig d' Inca té un tram de la nau afegit modernament, així com altres modificacions. El mateix podria dir-se de la capella de Crestaix de Sa Pobla, Sant Blai de Campos, etc. La tosquedat de I' estructura de Santa Llúcia, especialment notable en els seus arcs ogivals fets amb irregulars peces de pedra calissa, únics en tot I' àmbit mallorquí a esglésies d' aquest tipus, la converteixen en l’exemplar més humil i més pobre de les conservades. Podria ser que les primitives capelles d' Almallutx i Tuent tinguessin el mateix caràcter rústec que Santa Llúcia, perquè naixeren per idèntics motius que aquesta: com a llocs de culte de petites comunitats allunyades del temple parroquial, aquelles de Sant Pere d' Escorca, la nostra de Sant Llorenç de Selva. Però de la d' Almallutx no queda ni rastre ni memòria de la seva ubicació i la de Sant Llorenç de Tuent i Sa Calobra fou coberta de voltes al segle XVIII.

Situació.- Es troba edificada en un turó rocallós situat entre les que foren alqueries islàmiques de Mancor i Biniarroi. Cercant una explicació a aquesta ubicació, que sembla il·lògica per la dificultat d’accedir-hi pels fels dels dos nuclis als quals havia de servir de lloc de culte ,un camí curt però bastant costerut des de Mancor, un poc més suau però més llarg des de Biniarroi) pareix que s’adopta una solució salomònica, i per contenta ambdós llogarets es construí a mitjan lloc de cada un. Es tracta sols d’una presumpció. La dificultat del seu accés fou la principal raó que adduïren els Mancorins al' any 1572 per sol·licitar permís per edificar una capella dins la població.

CRONOLOGIA.- Segons Joana Ma Palou, aquests tipus de temples deixaren de construir-se a Mallorca cap el segon terç del segle XIV .Com sia que la primera notícia certa referent a Santa Llúcia és de I' any 1348, queda enquadrada dins l’època en que sorgiren aquestes utilitàries construccions, exponents més d’unes circumstancies econòmiques limitades, que no pas mancances culturals, ja que al mateix temps s’aixecaven magnífics edificis de gran cost com la Seu, Santa Eulalia, Sant Jaume, Santa Creu, tots a Ciutat on hi radicava el poder polític i econòmic de Mallorca. Resumint: la capella de Santa Llúcia es construí en el període comprés entre el primer terç del segle XIII i el segon terç del segle XIV, espai de temps en que s’aixecaren gairebé totes les capelles d’aquest tipus,

EXTERIOR.- Les parets són de pedres irregulars lligades amb morter de calç, arena i argila, amb una tècnica semblant a les velles cases de la població. Les cantonades i el portal principal orientat cap a ponent, són de pedres regulars calcaries dites també de pedra viva. Aquest portal és de mig punt amb dovelles. Contrasta el bon picat fet amb buixarda del portal amb la tosquedat dels arcs apuntats de la nau, Pot ser que en la restauració, que porta a terme el custos Mn, Bernardi Mateu a l’any 1904, les peces de la portalada fossin repicades, En dit any també s’obrí el rosetó damunt l’arc d’entrada, d’uns quatre pams de diàmetre, en substitució d’una petita finestra quadrada, Igualment es suprimí el voladís que protegia el portal de la intempèrie, De l’aspecte que oferia abans de les reformes en dóna una idea el plànol n° III, A cada costat del portal hi ha les dues darreres estacions del Via Crucis construït a l’any 1864.La teulada és a dos vessants coberta amb teules. Abans hi havia un campanaret damunt la paret sud del cambril, prop del cantó amb la paret est . Era format per un petit arc que allotjava I' única campana que es feia sonar mitjançant una corda des del referit cambril. Era de m’empostaria i esta va rematat amb dos vessants, però sense teules, La desenraonada activitat constructiva de Mn. Jaume Bonet el féu desaparèixer. Davant la façana principal hi ha una escala que, segons una inscripció gravada a un graó, actualment quasi invisible, es féu a l’any 1666 i es reféu a l’any 1905.

INTERIOR.- La nau rectangular mida 13 metres de Llargària per 6,5 d’amplària. Esta dividida en tres trams mitjançant dos arcs apuntats. Aquests, amb les seves irregulars peces de pedra calissa i d’un acabat poc acurat, quasi sense desbastar, donen la característica més peculiar a la capella. Tant és així que la ja citada estudiosa d’aquests temples, Joana Ma Palou, que els contempla abans de que fossin netejats de la capa de guix que els cobria, no se n’adona de que estaven fets amb el tipus de pedra més abundant per la contrada, la calcaria, afirma que "la piedra de San tanyí, abundante y facil de trabajar, que en algunas ocasiones se usa para levantar los muros y siempre para los soportes, arcos, contrafuertes, espadañas y ángulos de los muros ". A Santa Llúcia no hi ha una sola peça de pedra de Santanyí, segurament no hi havia prou capacitat econòmica per adquirir-ne ni menys per portar-les a dalt de la muntanyeta.

Com és comú a aquests tipus de temples, la capçalera esta orientada vers I' orient, ocupant un dels tres trams, no diferenciant-se de la resta de la planta, si no és per la major elevació del trespol, actualment s’hi puja amb tres escalons. Els altres dos trams formen la nau destinada als fels. Tota la capella esta trespolada amb rajoles de test. No té capelles i sols hi ha, a la dreta entrant pel portal principal, un nínxol amb un Sant Crist, entronitzat en el segle XVII i que abans fruí de gran veneració. A la part posterior a l’altar hi ha el cambril de la santa comunicat amb el presbiteri per dos portals. Té la mateixa amplària que la resta de la nau, a manera d’un quart tram i també serveix de sagristia. Tota la capella esta coberta per una teulada a dues vessants, sostinguda per bigues de fusta que es recolzen en els dos arcs ogivals i les parets de la façana i de darrera l’altar. El sotil actualment és de guix. L' aspecte que actualment presenta I' oratori en el seu interior , com ja he dit anteriorment, és conseqüència de les reformes fetes pel custos Mn. Bernardi Mateu, segons ell, per millorar-lo. En el plànol n° II i que ell mateix dibuixa, es poden veure les parts posteriorment renovades com es trobaven a l’any 1892. Es nota el rost o desnivell del seu trespol entre el portal major i el presbiteri, uns tres pams, i que també sia més alt que els dos portals. El presbiteri sols ocupa una part del tram més oriental, quan a l’actualitat ho ocupa tot i que el separa de la nau un sol graó. Els dos altars laterals dedicats a Santa Catalina Tomàs i al Sant Crist, aquest amb dues escales per venerar-lo, actualment han desaparegut. Sols resta la figura del crucificat dins un nínxol tampoc subsisteix la trona que estava enfront del portal secundari. La sagristia o cambril sols esta comunicat amb el presbiteri amb un portal.

A causa del rebaix del pis de la nau, actualment els dos arcs apuntats que arranquen directament del sol, semblen més esvelts i són més alts que quan la capella tenia el trespol original.

El que no es pot veure en el plànol, però ho deixa escrit el tan citat custos, és que els arcs li semblaven "imperfectos y desiguales " per això se’ls va fer "correctos e iguales " recobrint-los de guix. Sortosament ja tornen a Lluir les nobles pedres originals. El sotil que era de fusta, per estar molt corcat, l'Ajuntament de Selva el substituí per un de guix, amb diferents etapes, durant els anys 1873, 1880 i 1885. Però amb l’anivellació del pis de la capella, resulta que la teulada no era paralel-la amb el trespol sinó que era més baixa a la part de la façana que a la del presbiteri. A més un vessant era més rost que s’altre i per acabar d’horroritzar L’esteticista custos, les bigues dels tres trams no formaven línies rectes. Per suprimir aquests detectes que en conjunt "afeaba notablemente el interior del oratorio " a I' any 1902 reféu la teulada suprimint-los.

En el lloc que cronològicament li correspongui contaré fil per randa tot aquest procés de "millores " sofert per la capella. Si he avançat els principals detalls, és per poder restablir amb el pensament d’elemental tosquedat original de la capella: un rectangle cobert per una teulada de dos aiguavessos de diferent inclinació, suportada per un sotil de fusta i llenyams irregulars i mal afilerats.

Els dos arcs ogivals de pedres irregulars i de bast acabat. El trespol inclinat de I' altar cap al portal amb una diferencia de més de tres pams. Il·luminat sols per la llum que entra va pels portals i pel finestró de damunt l’entrada principal. Absència total de motius ornamentals, no cal imaginar-se decoracions en punta de diamant, endauades o de motius vegetals, ni molt menys motllures, mènsules o capitells que, encara que avarament, presenten les altres capelles d’aquest model conservades a Mallorca.

Si la capella, antigament conventual i ara parròquia castrense, de Santa Margalida, al cuitada carrer de Sant Miquel és el millor i més sumptuós exemplar de temple construït amb les característiques i dins la cronologia a que, repetidament, m’estic referint, el de la Verge i Màrtir Santa Llúcia de Mancor, esta a l’extrem contrari.